El futur de la seguretat contra incendis ens porta inexorablement a un procés de canvi en el sector i els agents actuants s’han d’adaptar a aquest nou escenari. Intentarem explicar quin és l’estat de la situació.

La taula 1.2 de l’annex I del RSCIEI estableix els valors de densitat de càrrega de foc mitjana de processos industrials, d’emmagatzematge de producte i els risc d’activació associat. Depenent d’aquests valors s’estableix el nivell de risc del sector d’incendi i com a conseqüència els mitjans de protecció contra incendis (tant actius com passius) a adoptar per part d’un establiment industrial. Segons la densitat de càrrega de foc obtinguda s’obtindrà el nivell de risc d’incendi.

Per exemple, actualment s’estableixen uns límits de nivell de risc mitjà a partir de 200 Mcal/m2 i de nivell de risc alt a partir de 800 Mcal/m2, si bé aquests nivells límit podrien ser uns altres… per què no?

Així mateix s’estableix unes superfícies màximes depenent de la configuració de l’edifici a partir de les quals s’hauran d’instal·lar determinats sistemes de PCI. Per exemple en edificis tipus B en cas de risc Mig, si la superfície del sector disposa de més de 2500 m2 caldrà que disposi de ruixadors. En canvi, si la superfície és de 2450 m2, els mitjans de protecció necessaris que marca la normativa són totalment diferents. O si les dades d’una activitat s’agafen amb un valor o un altre de la taula (molts cops no hi és l’activitat real) els sistemes de PCI necessaris poden variar totalment.

I tot això sense tenir en compte que les dades de la taula 1.2. de l’annex 1 del RSCIEI poden ser obsoletes, ja que aquestes dades d’activitats segons els processos industrials o emmagatzematge, s’han transcrit bàsicament de la taula de l’annex 1 del mètode Gretener. Aquest mètode està basat en estudis realitzats a Suïssa fa més de 50 anys, i tenia uns altres criteris d’avaluació del risc d’incendis i de condicionants de protecció totalment diferenciats dels que estableix el RSCIEI.

És aquest un sistema de seguretat fiable? Quina és la solució a aquestes situacions? Sense dubte el futur és el disseny basat en prestacions (d’ara en endavant PBD).

El PBD consisteix en l’aplicació dels coneixements científics i fonaments de l’enginyeria en el disseny de les mesures necessàries per a la protecció de les persones i el seu entorn enfront dels incendis. Es basa en els objectius de seguretat enfront de l’incendi.

En un PBD s’avaluen un ventall d’escenaris d’incendi específics i de solucions de disseny per demostrar que el disseny compleix satisfactòriament amb els objectius de seguretat contra incendis.

El PBD difereix del Disseny prescriptiu tradicional en que el nivell pretès de seguretat contra incendis es quantifica en termes de Riscos, i que els mètodes per aconseguir aquest nivell de seguretat es desenvolupen de manera individualitzada per a l’edifici, establiment o instal·lació, per als seus possibles incendis específics segons els seus riscos i les característiques dels seus ocupants.

Alguns dels avantatges del PBD són bàsicament:

• Proporciona una protecció contra incendis més adaptada a l’edifici, establiment, activitat i ocupants.
• Permet obtenir informació per a la innovació en la seguretat contra incendis d’una manera més econòmica, que fins ara només es podia obtenir de la investigació d’incendis de casos reals o dels assajos efectuats en centres del foc.
• S’adapta millor a l’evolució contínua de les normes.
• Proporciona una metodologia general per desenvolupar solucions de disseny alternatives on les solucions del disseny prescriptiu no és capaç de cobrir les necessitats específiques.
• Permet mesurar i comparar els nivells de seguretat proporcionats per diferents solucions de disseny basat en prestacions. També permet comparar respecte al disseny prescriptiu.
• Pot proporcionar solucions efectives de menor cost, amb una seguretat superior, respecte al disseny pretès prescriptiu.
• Pot proporcionar informació sobre les conseqüències en seguretat contra incendis en una estratègia de protecció contra incendis en la qual interaccionen diferents sistemes o instal·lacions de PCI.

També és cert que actualment té algunes desavantatges:

• La manca de formació pot no resoldre adequadament determinades solucions.
• Requereix un nivell superior de coneixements en enginyeria i materials per part de l’enginyer comparat amb el disseny prescriptiu tradicional.
• Està limitat per la capacitat tecnològica dels equips per desenvolupar i verificar solucions.
• Requereix un coneixement també molt especialitzat per part dels verificadors de l’administració i altres agents que poden intervenir en la revisió.
• La manca d’un control eficaç pot donar lloc a solucions “tramposes” per interès del promotor i mala praxis del projectista o instal·lador.

En definitiva, el PBD permet seleccionar una estratègia de protecció contra incendis que no només proporcionarà un nivell de seguretat adequat, sinó que també s’adaptarà als condicionants de la configuració de l’establiment o edifici i a la seva activitat, si bé cal establir clarament els mecanismes de control.

Resultat (instantània) d’una simulació d’incendis i fum, amb l’acció del vent, realitzada per a un disseny prestacional amb CFD mitjançant el software Fire Dynamic Simulator (FDS)

Tal com ja s’ha comentat, com a mínim, un PBD igualarà i superarà el nivell de seguretat pretès en un disseny prescriptiu. Si bé existeixen altres enfocs, la Guia d’enginyeria SFPE de protecció contra incendis basada en l’eficàcia estableix les fases del procés que hauria de seguir un PBD:

Fases del disseny prestacional (PBD) i procediment de disseny global d’un sistema de PCI

La Reglamentació actual ja preveu l’ús de documents reconeguts, guies de disseny de reconegut prestigi i normes tècniques com a normativa aplicable de les condicions de prevenció i seguretat en matèria d’incendis. Tant el RSCIEI com el CTE estableixen que el disseny prestacional és una eina del disseny per a la seguretat contra incendis, alternativa al disseny prescriptiu. La Llei d’incendis a Catalunya estableix també l’ús de Guies interpretatives, així com guies de reconegut prestigi.

En qualsevol cas, actualment les coses no s’estan fent bé en aquest camp. Convé establir un criteri validable objectivament respecte a les actuacions dels agents (tècnics competents) implicats en el disseny prestacional, per tal de verificar la correcta execució de projectes, en concret respecte als treballs dels Agents o Entitats que es responsabilitzen del disseny (projectistes) i dels agents que controlen i validen el disseny (Administració, Entitats col·laboradores i Col·legis professionals).

S’ha de vetllar per tal de que les persones que fan el disseny prestacional, disposin d’una especialització i acreditació.

Captura del software de l’aplicació del Fire Dynamic Simulator (FDS) respecte a l’anàlisi d’un establiment industrial

Si bé, el disseny prestacional és útil per a qualsevol projecte d’incendis i així està establert a la normativa, actualment només s’està desenvolupant en dos vessants segons els objectius dels estudis que es fan:

• Objectiu en l’aplicació dels sistemes de control de fums.
• Objectiu en el disseny dels sistemes de seguretat contra incendis en configuracions especials.

En aquests casos, els projectes que es fan amb disseny prestacional es troben molt limitats i es refereixen majoritàriament a aparcaments, naus amb ruixadors o grans superfícies amb logística / emmagatzematges.

Un cop establert un criteri validable, cal ampliar l’abast del disseny prestacional a qualsevol projecte d’incendi.

Pel seu interès tècnic, i per a què el PBD s’apliqui amb garanties, és necessari resoldre el procediment de capacitació dels professionals del disseny prestacional.

La Guia d’enginyeria “SFPE de protecció contra incendis basada en l’eficàcia” utilitzada com a mètode per al PBD estableix que pot ser utilitzada per enginyers qualificats. Els Col·legis professionals competents i el clúster de seguretat contra incendis ja estan treballant en aquesta matèria, és a dir, en la certificació i qualificació de tècnics en seguretat contra incendis.